Contra Sant Jordi

image1

Imatge: Telenotícies de TV3

Quan l’aplaudiment és unànime, resulta difícil restar amb els braços creuats, però de vegades no queda més remei que nedar a contra corrent. L’enamorament dels catalans amb la festa de Sant Jordi és complet i incondicional, però, com tothom sap, l’amor és cec i ha arribat el moment de treure’ns la bena dels ulls.

Sant Jordi és infumable.

Abans que m’ataquin els contextualitzadors, que quedi clar que el Sant Jordi dels barris i, en general, de tot Catalunya continua sent una festa humana i entranyable: és el nostre dia dels enamorats, el nostre dia del llibre. Però no parlem d’això. Parlem del moll de l’os. De la festa que volem vendre al món i a nosaltres mateixos. Parlem d’això que passa des d’inicis de segle al centre de Barcelona. Parlem de l’infern.

Intentaré passar de pressa pels inconvenients que tots coneixem. Anar a la Rambla de Catalunya és una idea d’insensats. La densitat humana és angoixant. Amb prou feines s’hi pot caminar i has d’anar amb compte que no et clavin una espiga a l’ull o que et trobis, sense saber com, a la parada d’un partit polític o dels testimonis de Jeovah. Costa accedir a les taules, i quan hi ets, hi ha com una inèrcia estressant que empeny els que volem aturar-nos i badar una mica. Les parades són l’imperi de la novetat i no hi busquis res més. Fa dos anys vaig fer el ridícul intentant trobar-hi “Dos taüts negres i dos de blancs”, un llibre recent, amb reedicions i una trajectòria notable. No el tenien enlloc.

“Sant Jordi és la festa de la literatura”

La meva tesi és que Sant Jordi és una festa industrial. És la festa dels llibres, i no la de la literatura. El sector editorial se l’ha apropiat de manera magistral. Entendre i acceptar aquesta veritat és el que m’ha permès digerir  fins ara aquesta celebració. Sant Jordi s’ha convertit en el terreny de les celebrities televisives, dels youtubers, dels polítics, dels tertulians, dels cuiners. El llibre està al servei del famós, és un canal més per monetizar la seva celebritat.

I què passa amb la literatura? Doncs que és, simplement, una part d’aquesta indústria. I sí, té una part de presència en la festa. Però és només això, una part.

Traslladem-nos, altre cop, al centre de Barcelona i examinem la posta en escena d’un punt de signatures. Els autors, exposats de manera lineal, fan pensar en les gallines d’una granja intensiva. O bé estan amagats rere cues inhumanes o bé (la majoria) seuen avorrits, mirant l’infinit, preguntant-se per què ningú no els porta un llibre per signar. La dualitat és desconcertant i la presència regular als mitjans de comunicació sembla marcar la línia entre els uns i els altres. Si un s’hi fixa una mica, va trobant-se autors de prestigi gairebé morts de fàstic. El cas de l’”escriptor-escriptor” en fora de joc està admirablement explicat cap al final d’una crònica d’Albert Forns per a La Vanguardia del 24 d’abril –que no aconsegueixo linkar– i que diu:

“He vist cues de gent empentant­se per aconseguir que els signessin un llibre de tapes que no us creuríeu, mentre que tres cadires més enllà, la grandíssima Siri Hustvedt es passava una hora sencera badallant.” 

Els programes de signatures són demencials. Només cal mirar el que proposava aquest any La Central perquè a un aficionat a la literatura li agafin els marejos propis del síndrome d’Stendhal. Acabes patint per què un dels autors menys coneguts no acabi engolit per la multitud i no el trobin mai més. Les estrelles tenen el dia tan atapeït que els deuen alimentar per via intravenosa. No entenc de quina pasta estan fets aquesta gent. Un no s’imagina a Kafka, Proust o Borges sotmetent-se a aquest règim infernal.

Per cert, les cues inacabables de signatures ens condueixen a la segona fal·làcia de la festa:

“Sant Jordi és el gran dia del contacte entre escriptors i lectors”

He sentit autors estrella repetir aquesta frase amb convicció romàntica, just abans de detallar en què consisteix aquest idílic “contacte”: una cua inacabable de compradors que apareixen amb el llibre sota el braç, esperant el trofeu de la signatura. Quan de temps se li pot dedicar a cadescú? Trenta segons? Un minut? Al marge de la paciència i l’amabilitat dels autors i de la tendresa de l’escena en general, és difícil imaginar-se que aquest “contacte” sigui res més que una cosa fugaç i superficial. Quines informacions crítiques i profitoses poden sorgir en un context com aquest?

A l’altre banda hi ha els escriptors que no formen part del selecte i capriciós grup de galàctics. Els arrossega aquesta inèrcia, altre cop marcada per la indústria, que dicta que tothom que hagi tret un llibre ha de dedicar el dia a signar. I si amb prou feines et ve a veure ningú? Els que tenen la mirada més lúcida aprofiten la jornada per fer el que hauria de fer qualsevol escriptor davant d’una realitat xocant: escriuen una crònica. Personalment, trobo que aquests textos són el el millor que han produït els últims Sant Jordi. En el meu olimp particular hi col·loco aquesta, gloriosa, d’Adrià Pujol.

El que no entenc són els escriptors desencantats o rondinaires, els que es queixen que ningú no els fa cas. Quin nivell d’innocència pot fer que t’equivoquis en la teva expectativa del dia de Sant Jordi? Cada autor té informació de la seva trajectòria, de les vendes del seus llibres, del seu tràfic en les xarxes socials. Com pot ser que encara hi hagi escriptors que se sorprenguin perquè poca gent els fa cas el dia de les superestrelles? Aplaudeixo mentre llegeixo el que li diu Albert Villaró a l’Andrés Luengo en aquesta crònica del Sant Jordi a Andorra la Vella: “és sempre, sempre, una cura d’humilitat per a l’escriptor”.

El contacte de veritat entre autors i lectors és constant i va més enllà de la signatura de Sant Jordi. Es troba a les presentacions i, sobre tot, els clubs de lectura que organitzen les biblioteques i les llibreries vocacionals, les Calders, No Llegiu, Impossible, Documenta, Altaïr i companyia. Aleshores sí que es pot seure a la vora de l’autor, se’l pot escoltar sense pressa i se’l pot interpel·lar. I si cal (tot i que no passa amb freqüència) se’l pot criticar.

Precisament, aquestes llibreries són les que s’estan rebelant a la seva manera davant l’esquema monolític de la festa. A través de la Calders m’assabento que hi ha hagut un #OffSantJordi a l’Antic Teatre, una celebració, aquesta sí, molt literàra i familiar. Fixeu-vos: cal buscar a l’Off Sant Jordi l’essència de Sant Jordi. És com quan Lucasfilm va fer l’edició especial de La guerra de les galàxies i va regalar, com a contingut extra, la pel·lícula sense els detestables efectes digitals: l’original s’havia convertit en un bonus track.

“El guanyador de Sant Jordi”

Però si una cosa m’ha empipat és haver sentit a diversos mitjans el concepte de “guanyador” de Sant Jordi, referint-se, és clar, al llibre que havia venut més exemplars. Aquesta idea és la que cristalitza les meves reserves respecte a la direcció en la que avança la festa.

Anem a pams: fer un rànquing dels llibres més venuts per Sant Jordi em sembla, des del punt de vista periodístic, completament llògic i correcte. A mi, la idea no m’enamora, però sóc periodista i si em dediquès a la cultura també ho faria. Cal mostrar les dades (perquè el periodisme és esclau de la novetat) i cal entrevistar els més venuts.

Em rebel·lo, però, contra la idea de “guanyador”. Des de quan això és un partit en el que guanya qui ven més llibres? Vaig escriure a twitter que la literatura no és una competició, i m’equivocava. Sí que ho pot ser, però les normes que hi regeixen són unes altres. En els concursos literaris sí que hi ha guanyadors. Els llibres guanyen Pullitzers, guanyen Goncourts, guanyen (ai, sí) premis Planeta. De la mateixa manera que les pel·lícules guanyen Oscars i Palmes d’Or i les sèries guanyen Emmys. Però des de quan la peli que ha fet més caixa o la sèrie més descarregada és la guanyadora de res?

Epíleg: La mà tallada, a Vinaixa

Per sort, aquest Sant Jordi tirànic només és una part d’una realitat que té molts punts de vista. Existeix encara el Sant Jordi màgic, el que vaig poder viure, per exemple, l’any passat.

Vam voler marxar de Barcelona. Érem a Vinaixa, a Les Garrigues: enmig d’un tapís polsegós d’oliveres i camps de cereals, quatre carrers fan pinya al voltant d’una església, entre la via del tren i l’N-240. Vaig llevar-me aviat, amb l’esperança remota de trobar una rosa. Vaig sortir de la casa que ens acollia i, deu metres enllà, davant de l’ajuntament, em vaig trobar un regal inesperat. Hi havia una parada de llibres! M’hi vaig acostar, descregut, esperant trobar-m’hi els títols més suats que arriben a les llibreries-papereries de tot arreu. Però em vaig quedar parat. Allà hi havia llibres-llibres. Literatura. Criteri. I entre les portades, emmarcat, el dibuix d’una mà tallada. La mà d’El principi de la saviesa, el conte de Pere Calders.

Durant uns segons vaig intentar entendre com era possible que a la improbable Vinaixa m’hi hagués trobat una parada de la barcelonina llibreria Calders. Era com si uns reis d’orient de la literatura haguessin decidit fer-me un regal el matí de Sant Jordi. La dona que comandava la parada em va resoldre el misteri: ella, que també gestionava la biblioteca municipal, era parenta d’Abel Cutillas, una de les ànimes de la llibreria. Un maleter ple de títols llaminers havia nodrit la taula. Exquisideses literàries al bell mig de Les Garrigues. Just l’any en què havíem fugit de Barcelona, un atzarós dard literari havia volgut clavar-se a la nostra porta. Com voleu, doncs, que no m’estimi Sant Jordi?

image3 (1)

La Calders, l’any passat, Vinaixa

Anuncis
Publicat dins de Un dia de fúria | Deixa un comentari

“Res no és real”. Despertant de la becaina grossa.

Captura de pantalla 2015-04-28 a las 11.14.55

Obro la primera pàgina. Llegeixo el primer capítol, amb un cert recel. Llegeixo el segon. El tercer. I ja està. Suspensió de la incredulitat assolida en un temps rècord. Ja m’he submergit completament en un altre món. El món que ha bastit David Gálvez.

Retrocedim en el temps. Sóc a Laie, m’hi trobo el Yannick Garcia, i em fa parar atenció a Res no és real, el llibre de Males Herbes que ha escrit un andorrà. Unes setmanes després sóc a La Puça, la llibreria de referència a Andorra, amb el Marc @calreflex, parlant d’altres coses. Veig el característic color verd dels Males Herbes i  li pregunto al Marc pel David Gálvez. Ell obre el llibre per la pàgina de crèdits i m’ensenya qui l’ha corregit, mentre em pica l’ullet.

Són massa bons indicis. Tinc una cua de llibres pendents inacabable, però decideixo colar Res no és real per la via d’urgència.  No me’n penedeixo.

Res no és real em reconcilia amb l’experiència primordial, autèntica, de llegir una bona novel·la; una sensació que cada cop costa més de trobar i que quan s’ensopega no es pot comparar amb cap altra. Gálvez construeix un món complet, rodó, immersiu. A la seva manera, perfecte. Sí, hi ha notes de Huxley, Orwell o Bradbury. Però sí RNER s’agermana clarament amb alguna cosa, per dimensions i proposta, és amb algun dels millors capítols de The Twilight Zone.

Em fascinen els llibres que, fent un pas més enllà de les estructures simples, esdevenen artefactes narratius. Màquines literàries sense manual d’instruccions: el lector n’ha de deduir el funcionament per entendre la història. Res no és real entra en aquest camp. I no pas per l’estructura de la narració, que és cronològica, sinò pequè el lector té un paper decisiu per desxifrar allò que se’ns explica. D’aquesta manera, RNER esdevé un exemple perfecte de la teoria de l’iceberg de Hemingway. El que llegim és una part mínima de la història. La resta, l’elabora la nostra imaginació.

La prosa, calculada fins a l’extrem, constreta, planificada, està completament al servei de l’argument. De fet, les paraules, el seu us i la seva conservació són una part substancial de la història. Cada capítol està escrit amb lupa, amb l’economia i l’exactitud d’un poema. A RNER no hi ha ni una paraula de més.

DSC_0028

Maduixes tancades dins d’un tupper, a la cuina. Tot plegat té una llum estranya.

La lectura, doncs, és perillosament ràpida. Em freno, no vull acabar el llibre massa aviat. Rellegeixo. Retrocedeixo. Reflexiono. Compto dies. Em miro les pàgines que em falten per acabar. Ho deixo per demà. I quan acabo, com si acabés de despertar d’una becaina grossa, per consolar-me, menjo un plat de maduixes.

Publicat dins de Disclaimer: Això no és una crítica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La llibreta (robada)

IMG_3389No em digueu que no és un argument ben novel·lesc: Un escriptor perd la seva llibreta de treball, plena d’anotacions, textos, idees, esborranys i esquemes de la novel·la que està escrivint. La llibreta passa a tenir una qualitat mítica. És la llibreta perduda.

Per desgràcia, aquest no és el punt d’arrencada d’una ficció més o menys folletinesca. És la simple realitat. He perdut la que ha estat la meva principal llibreta de treball de l’últim any i mig. Bé, no l’he perdut, me l’han robat.

Des del punt de vista pràctic no es tracta d’una pèrdua irreparable. Jo, com suposo que fa tothom, treballo en diferents plataformes, depenent molt de l’estrat creatiu en què em trobo en cada moment. Al processador de textos de l’ordinador hi arriben materials que han estat prèviament digerits, que ja han passat alguns filtres i dels que estic més o menys segur que formaran part del text final. En aquesta àrea ja no hi ha problema. Tot està emmagatzemat al Dropbox i, per tant, no ho perdré mai.

Però resulta que jo sóc un romàntic de l’escriptura a mà, i l’inici de la feina gairebé sempre la faig amb la llibreta i el bolígraf. Escriptura analògica, el torrent de pensament sobre el paper marró clar, el bolígraf ballant amb llibertat. És una sensació que em connecta íntimament amb la meva infantesa i joventut, quan no hi havia ni ordinadors ni (massa) teclats (la màquina d’escriure es reservava per a les ocasions realment importants).

Quan un aborda el projecte d’escriure una novel·la, la llibreta és un contenidor ampli que ho suporta tot. Textos improvisats, esquemes, fitxes de personatges, pseudobiografies, teories sobre el propi argument, crítiques sobre el que s’ha escrit, escenes senceres, diàlegs que més endavant ja es decidirà on aniran… També, és clar, escenes i capítols sencers (o com a mínim, la seva primera versió). Frases especialment brillants (o, almenys, que a mi m’ho semblen). Llistes de noms per als personatges. Arbres genealògics. I fins i tot, dibuixos. Un em va quedar tan bé i li tinc tant d’afecte que el vaig fotografiar i me’l vaig posar al perfil de twitter.

IMG_3419

Amb la llibreta, dalt del Turó de la Rovira.

Gran part del respecte reverencial que li tinc a la llibreta de treball prové de la visita, ara farà un any, de l’exposició al CCCB sobre l’obra de Roberto Bolaño. Era fascinant veure els centenars de llibretes del xilè, amb quina cura les tractava, com hi dibuixava o hi escrivia textos que gairebé no necessitaven una correcció aquí o allà.

IMG_2154

Llibretes de Roberto Bolaño, vistes a l’exposició del CCCB “Arxiu Bolaño”

El fet que la meva novel·la tracti, entre d’altres coses, d’històries amagades a llibretes perdudes d’escriptors misteriosos em sembla una broma del destí massa perfecta per ser passada per alt. Ha estat cruel. No calia.

Tot això ho he perdut. M’ho han robat. Vaig emportar-me la llibreta de vacances i ens van robar la maleta. Bye.

El sentiment que em genera tot plegat és difícil de gestionar. Em molesta, sobre tot, que m’hagi afectat la pèrdua d’una cosa merament física. És veritat que a la llibreta hi havia molta feina, però també és veritat que amb paciència i memòria, aquesta feina es port recuperar. Potser es perdran alguns matisos, algunes frases que potser haurien estat memorables, algunes idees interessants. Però el nucli de la història continua (crec) viu.

I, tanmateix, estic trist.

En fi, m’he comprat una llibreta nova. El boli, per sort, no me’l van prendre.

Publicat dins de El bell malson d'escriure, Un dia de fúria | 1 comentari

La Transacció

“El seu parell d’ulls va restar a l’altura del meu parell d’ulls, i va ser com si les ànimes mesuressin la seva profunditat per dirimir una jerarquia encara vacil·lant: qui estarà a sobre i qui restarà per sota. Va ser decidit de seguida”.

Gonzalo Torné. “La transacció”, Les parelles dels altres. Labreu edicions, 2013. Traducció de Joan Todó.

La trobada entre un escriptor que acaba de començar i un aspirant a escriptor. Des del punt de vista de la seva carrera literària, es troben molt a prop l’un de l’altre, però una fina membrana encara els separa. Una membrana que està a punt de trencar-se.

“La Transacció” em sembla un conte prodigiós. La transacció entre  entre Torné i Todó encara m’ho sembla més.

Seguirà.

Publicat dins de El bell malson d'escriure | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

“K. L. Reich”: zebres a l’Àrtic (o com Telemadrid em va fer descobrir una lectura imprescindible)

Amat-PiniellaSí, ho he de reconèixer, fins fa un parell de mesos no sabia qui era Joaquim Amat-Piniella ni coneixia la seva obra central, la novel·la K. L. Reich.

Aleshores va arribar l’afer de Telemadrid: la peça televisiva en la que es parlava de la manipulació del llenguatge, explicant molt didàcticament que es tracta d’una perversió inventada pels nazis (es veu que abans d’ells, la perversió del llenguatge no existia) i recollida setanta anys després pels nacionalistes. Per cert, heu de saber que quan el PSOE parla de “leve desaceleración”, el PP de “componderación de los impuestos” i la banca de “participacions preferents” no manipulen el llenguatge. Això només ho fan els nacionalistes, que diuen “dret a decidir” quan volen dir “ruptura” (!!!) perquè ho han aprés de Goebbels.

Uns dies després vaig veure al 3/24 que Francesc Homs, en nom del govern, responia al vídeo de Telemadrid des d’una exposició que es feia a Manresa sobre un escriptor català que havia sobreviscut al camp de Mauthausen. Jo, que no coneixia Amat-Piniella, després de veure la notícia vaig visitar de seguida la pàgina web que té dedicada i, en les últimes setmanes he localitzat i devorat la seva gran novel·la.

Amat-Piniella, Levi, Kertész

K. L. Reich és una obra ambiciosa, que s’inscriu en el fenomen europeu de la novela post-camp de concentració escrita per un supervivent. En efecte, el manresà Joaquim Amat-Piniella va ingressar a Mauthausen l’any 1940 i s’hi va passar tota la guerra. Mentre hi era, va anar teixint la història que s’acabaria convertint en K. L. Reich: una versió novel·lada de les seves vivències a l’infern. Llegint Amat-Piniella resulta inevitable traçar ponts entre la seva obra i dos dels grans referents mundials d’aquesta qüestió: Si això és un home de l’italià Primo Levi i Sense destí de l’hongarés Imre Kertész.

Un dels trets comuns dels tres llibres és que es tracta de novel·les. És a dir, que ni Amat-Piniella, ni Levi, ni Kertész escriuen llibres d’història, ni tan sols unes memòries. A tot estirar es pot considerar que el llibre de Primo Levi són unes memòries novel·lades, però en tot cas, els tres llibres són novel·les, obres de ficció. Ara bé, això no vol dir que el que apareix als llibres no sigui veritat. Perquè aquest és l’altre tret comú de les tres obres: el que hi apareix és la veritat.

I és que la novel·la ho suporta tot, des de la ficció més absoluta fins a la realitat més real. Les regles del joc de la novel·la simplement no existeixen. Tot s’hi val. I, en aquest cas, els tres autors van decidir adoptar la novel·la com a vehicle per explicar les seves vivències, la seva veritat. Qui va més amb compte amb aquesta qüestió és Primo Levi, que acaba el pròleg de Si això és un home amb un contundent “Em sembla superflu afegir que cap de les dades ha estat inventada”. Levi explica les coses que ha vist i li han passat, no exagera cap dada, no inventa cap escena ni cap crueltat. Tot ho ha vist amb els seus ulls. Amb prou feines estructura el llibre i els personatges perquè la història es pugui llegir com una novel·la. Sobre l’obra de Kertész hi ha la tendència a creure que és rigorosament autobiogràfica –està escrita en primera persona—, però ell mateix va explicar que no era així. L’hongarès reelabora les seves experiències reals i els dóna forma de llibre, construeix la història com  li convé però el fons del que explica no s’allunya gens de la veritat.

“Zebres a l’Àrtic”

Amat-Piniella escull aquesta segona via i ho fa d’una manera encara més evident, ja que el seu llibre no està escrit en primera persona. La novel·la, a l’inici explica l’arribada al camp d’un grup de presoners catalans, però el lector gairebé sempre acompanyarà l’Emili, que funciona com a alter-ego de l’autor. Amat-Piniella no menciona el nom del camp on es troben els seus personatges, tot i que el que descriu amb tot luxe de detalls és l’horrible Mauthausen on van ser empresonats la major part d’espanyols que van passar pels camps de concentració del Reich. Els personatges de la seva novel·la són reelaboracions fidels dels personatges que va conèixer al camp, des dels kapos més cruels fins els companys i amics, passant pels presos comuns alemanys i els presos jueus, espectres en vida que no tenien cap esperança de supervivència.

securedownload

El que fa excepcional K. L. Reich és la seva condició de novel·la testimonial. Des del punt de vista estrictament literari, potser no és una obra perfecta, però la prosa d’Amat-Piniella és, en general, més que correcta i de vegades ens regala perles inesperades, imatges d’absoluta lucidesa. Per exemple, quan els reclusos estrenen els uniformes de ratlles, en un matí gèlid, després d’una nevada nocturna. “Quina pinta!” li diu l’Emili a un company; “La teva, la de tots. Zebres a l’Àrtic”, contesta l’altre (p.30). O quan, més endavant, es descriu un grup de presoners morts de fred: “Molts d’ells, com les abelles d’un buc quan eixamenen, s’apilotaven per donar-se escalfor uns als altres”.

“Un aplec de ressuscitats”

Crec que les millors pàgines del llibre, les que freguen l’excel·lència en tots els sentits, arriben al final, amb el relat de l’alliberament. La mirada d’Amat-Piniella és implacable. Renuncia al romanticisme o a l’intent de narrar el final de la guerra des d’un punt de vista èpic. El relat, potser precisament per això, és brillant. Els reclusos, morts de gana però excitats, omplen la plaça central del camp per rebre els nord-americans: “Hurra, hurra! Era el clamor d’un aplec de ressuscitats”. Ara bé, la guerra té dues cares, i una estona després “la plaça es descongestionà; i, com quan es retira l’aigua d’una rierada i deixa veure el fons, aparegueren cinc cadàvers horriblement mutilats damunt els respectius bassals de sang. La gent no se’ls mirava”.

I amb extrema lucidesa, Amat-Piniella incideix, al final del llibre, en una qüestió clau, la realitat i la manera que tenim de representar-la: “Imaginar-se la llibertat, no pas tal com és, amb desordres, malifetes i sang, sinó tal com l’evoca la veu encisadora del locutor, a milers de quilómetres de la realitat”.

Resulta sorprenent que Amat-Piniella no tingui un paper més destacat en l’imaginari col·lectiu català, però aquest ha estat un país farcit d’oblits. El cas de l’escriptor manresà no és pas excepcional. Va ser represaliat pel franquisme, i va caure en una espiral de silenci que va seguir després de la mort del dictador. Però almenys, s’està treballant per fer més visible la seva figura, i K. L. Reich es pot trobar sense massa problemes a les llibreries (per cert, el meu exemplar, comprat fa tres setmanes, és una edició de butxaca de Club Editor Jove editat l’any 2006! Set anys i encara no s’havia esgotat l’edició).

En una època en la que és tan fàcil citar el nazisme com a arma de desqualificació constant, en què el terme nazi s’ha banalitzant fins a límits intolerables, K. L. Reich segueix sent una obra imprescindible per recordar-nos l’autèntica condició del nazisme: violència extrema, crueltat inconcebible, intolerància absoluta, mort omnipresent. I per recordar-nos que l’home pot sobreviure fins i tot a la tenebra més absoluta.

Per cert, la web d’Amat-Piniella guarda un gran regal, l’àudio de l’entrevista que li va fer Montserrat Roig l’any 1973 mentre preparava Els catalans als camps nazis. Una hora i mitja d’entrevista impagable.

Publicat dins de Disclaimer: Això no és una crítica | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

De viral a modest: escoltem més aportacions al debat

Francament, estic sorprès per la manera, gairebé viral, en la que ha circulat el meu post de dijous sobre Tv3, el lloc on treballo. Imaginava que em llegirien els amics, que tindria més lectures que els zeros habituals. Però mirant les comparticions a facebook és evident que tot plegat s’ha disparat. Crec que he connectat amb el que pensen molts companys, però també crec que cal sentir altres aportacions, altres punts de vista. Al bloc li han passat els quinze minuts de fama. Que torni a ser un espai per fer anotacions sobre els últims llibres que he llegit.

Publicat dins de Un dia de fúria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

DFW: el narrador, primer de tot, ha de ser un observador

“Los narradores como especie suelen ser mirones. Suelen acechar y observar. Son observadores natos. Son espectadores. Son esos tipos del metro cuya forma disimulada de mirar resulta inquietante. Casi depredadora. Es porque las situaciones humanas son el alimento de los escritores. Los narradores miran a otros seres humanos de la misma forma que los curiosos frenan para ver un accidente de coche: codician la imagen de sí mismos como testigos.”

David Foster Wallace, “E unibus pluram”, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, Mondadori, 2001.

Publicat dins de El bell malson d'escriure | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari