“17 maneres de matar un home amb un tovalló” i les fronteres de la novel·la

(Disclaimer: Això no és una crítica. La crítica ha de contenir adscripció/descripció/prescripció. Això són només apunts de camp i idees disperses).

He de reconèixer que vaig començar a llegir 17 maneres de matar un home amb un tovalló (Òscar Andreu, Contra, 2013) amb certs prejudicis del tipus presentador-de-ràdio-famós-edita-un-llibre-just-abans-de-Sant-Jordi. La lectura de les primeres pàgines no em va ajudar massa a canviar d’opinió: un humorista mediàtic rep una trucada per fer de pregoner a la festa major de la seva ciutat. La secretària que el truca no sap pronunciar les neutres ni la g. Afortunadament, amb una dosi realment petita de paciència n’hi va haver prou. Quan es deixa enrere el Macguffin inicial, quan Andreu es desfà d’aquesta closca —que només serveix per dotar al llibre d’una aparença novel·lesca— és quan la història s’enlaira i es manté sòlida i potent fins a l’última línia de l’últim (excel·lent) capítol.

17 maneres és un llibre que val la pena. Andreu desplega una prosa fluida i directa, sense manies ni floritures. El que l’interessa és explicar-nos la història de la manera més eficaç possible. El gran encert del llibre, allò que el fa literari, és la seva extraordinària atenció als detalls. Perquè els detalls són el més important a l’hora d’explicar una història —ho sap tothom que hagi llegit el crític David Wood o que hagi vist Reservoir dogs—. A través dels detalls s’injecta vida a un escenari, i Andreu ho fa amb minuciositat i atenció. Els malnoms dels amics (el Pulga, el Cheto, el Telojuro), la roba dels personatges (xandalls de taktel, camises de fantasia) o la cultura al voltant de la Derbi Variant. De seguida, el món de Cal Tonet es fa visible al lector, amb els blocs de pisos superpoblats, les tardes d’estiu caloroses i soporíferes i l’olor de fregit dels bars. Un cop Andreu ens ha dibuixat el seu món, l’encanteri és complet.

L’estructura del llibre és senzilla. El fil conductor inicial és tan prim que acaba sent intranscendent. Els capítols, força breus, són històries gairebé autònomes, sense massa relació argumental entre elles, però amb un espai comú, el fascinant escenari de Cal Tonet. Per això, 17 maneres es pot entendre, més que com una novel·la, com un recull de contes que es troba a la frontera entre la narrativa de ficció i la crònica literària en primera persona. Ara bé, res d’això tindria sentit si el que s’explica no passés del terreny de l’anècdota o el gag. I això no és així. La gran majoria de capítols són històries de ple dret, contes realistes impregnats amb la comicitat descarnada (però no cruel) que atorga el fet de mirar els fets del passat des de la perspectiva del present.

Un dels grans reptes (i un dels grans triomfs) és el fet d’haver escrit aquest llibre en català. I ho és (un repte) perquè descriu un món en el que la llengua habitual i gairebé exclusiva és la castellana. Escriure aquest llibre en castellà hagués estat, probablement, més còmode. Un dels grans actius de 17 maneres és què, estant escrit en català, funciona d’una manera perfecta, retratant fil per randa un món majoritàriament castellanoparlant. L’autor escull una naturalitat que acaba resultant efectiva. Tots els diàlegs en castellà es reprodueixen en castellà i llestos. De vegades hi ha diàlegs en què un interlocutor parla en castellà i l’altre en català. De vegades hi ha personatges que diuen mitja frase en castellà i l’altra mitja en català. L’idioma, en aquest cas, ajuda a dibuixar els personatges, de la mateixa manera que en les cultures monolingües aquest dibuix s’aconsegueix a través de la invenció d’un idiolecte per a cadescú.

Per cert, me’n descuidava, 17 maneres no és un llibre còmic ni humorístic però és divertidíssim i una delícia de llegir.

A les entrevistes que li he sentit, Òscar Andreu explica que un gran percentatge del que apareix en el llibre és real. Aquest fet suposa un risc: que 17 maneres hagi estat un mer exercici de nostàlgia, una col·lecció de postals llaminera però que s’esgota en ella mateixa. Tan de bo no sigui així. El següent pas? Construir una trama i escenificar-la en un món tan potent com Cal Tonet.

Si voleu escoltar Òscar Andreu parlant del llibre i voleu riure una estona, aquest és el link de l’entrevista que li van fer al podcast de culte Café i Cigarro. (not related in any way)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Disclaimer: Això no és una crítica i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “17 maneres de matar un home amb un tovalló” i les fronteres de la novel·la

  1. fernando ha dit:

    Buena crítica, si señor. Te dejo el link del qwerty. http://www.btv.cat/alacarta/qwerty/23720/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s