“K. L. Reich”: zebres a l’Àrtic (o com Telemadrid em va fer descobrir una lectura imprescindible)

Amat-PiniellaSí, ho he de reconèixer, fins fa un parell de mesos no sabia qui era Joaquim Amat-Piniella ni coneixia la seva obra central, la novel·la K. L. Reich.

Aleshores va arribar l’afer de Telemadrid: la peça televisiva en la que es parlava de la manipulació del llenguatge, explicant molt didàcticament que es tracta d’una perversió inventada pels nazis (es veu que abans d’ells, la perversió del llenguatge no existia) i recollida setanta anys després pels nacionalistes. Per cert, heu de saber que quan el PSOE parla de “leve desaceleración”, el PP de “componderación de los impuestos” i la banca de “participacions preferents” no manipulen el llenguatge. Això només ho fan els nacionalistes, que diuen “dret a decidir” quan volen dir “ruptura” (!!!) perquè ho han aprés de Goebbels.

Uns dies després vaig veure al 3/24 que Francesc Homs, en nom del govern, responia al vídeo de Telemadrid des d’una exposició que es feia a Manresa sobre un escriptor català que havia sobreviscut al camp de Mauthausen. Jo, que no coneixia Amat-Piniella, després de veure la notícia vaig visitar de seguida la pàgina web que té dedicada i, en les últimes setmanes he localitzat i devorat la seva gran novel·la.

Amat-Piniella, Levi, Kertész

K. L. Reich és una obra ambiciosa, que s’inscriu en el fenomen europeu de la novela post-camp de concentració escrita per un supervivent. En efecte, el manresà Joaquim Amat-Piniella va ingressar a Mauthausen l’any 1940 i s’hi va passar tota la guerra. Mentre hi era, va anar teixint la història que s’acabaria convertint en K. L. Reich: una versió novel·lada de les seves vivències a l’infern. Llegint Amat-Piniella resulta inevitable traçar ponts entre la seva obra i dos dels grans referents mundials d’aquesta qüestió: Si això és un home de l’italià Primo Levi i Sense destí de l’hongarés Imre Kertész.

Un dels trets comuns dels tres llibres és que es tracta de novel·les. És a dir, que ni Amat-Piniella, ni Levi, ni Kertész escriuen llibres d’història, ni tan sols unes memòries. A tot estirar es pot considerar que el llibre de Primo Levi són unes memòries novel·lades, però en tot cas, els tres llibres són novel·les, obres de ficció. Ara bé, això no vol dir que el que apareix als llibres no sigui veritat. Perquè aquest és l’altre tret comú de les tres obres: el que hi apareix és la veritat.

I és que la novel·la ho suporta tot, des de la ficció més absoluta fins a la realitat més real. Les regles del joc de la novel·la simplement no existeixen. Tot s’hi val. I, en aquest cas, els tres autors van decidir adoptar la novel·la com a vehicle per explicar les seves vivències, la seva veritat. Qui va més amb compte amb aquesta qüestió és Primo Levi, que acaba el pròleg de Si això és un home amb un contundent “Em sembla superflu afegir que cap de les dades ha estat inventada”. Levi explica les coses que ha vist i li han passat, no exagera cap dada, no inventa cap escena ni cap crueltat. Tot ho ha vist amb els seus ulls. Amb prou feines estructura el llibre i els personatges perquè la història es pugui llegir com una novel·la. Sobre l’obra de Kertész hi ha la tendència a creure que és rigorosament autobiogràfica –està escrita en primera persona—, però ell mateix va explicar que no era així. L’hongarès reelabora les seves experiències reals i els dóna forma de llibre, construeix la història com  li convé però el fons del que explica no s’allunya gens de la veritat.

“Zebres a l’Àrtic”

Amat-Piniella escull aquesta segona via i ho fa d’una manera encara més evident, ja que el seu llibre no està escrit en primera persona. La novel·la, a l’inici explica l’arribada al camp d’un grup de presoners catalans, però el lector gairebé sempre acompanyarà l’Emili, que funciona com a alter-ego de l’autor. Amat-Piniella no menciona el nom del camp on es troben els seus personatges, tot i que el que descriu amb tot luxe de detalls és l’horrible Mauthausen on van ser empresonats la major part d’espanyols que van passar pels camps de concentració del Reich. Els personatges de la seva novel·la són reelaboracions fidels dels personatges que va conèixer al camp, des dels kapos més cruels fins els companys i amics, passant pels presos comuns alemanys i els presos jueus, espectres en vida que no tenien cap esperança de supervivència.

securedownload

El que fa excepcional K. L. Reich és la seva condició de novel·la testimonial. Des del punt de vista estrictament literari, potser no és una obra perfecta, però la prosa d’Amat-Piniella és, en general, més que correcta i de vegades ens regala perles inesperades, imatges d’absoluta lucidesa. Per exemple, quan els reclusos estrenen els uniformes de ratlles, en un matí gèlid, després d’una nevada nocturna. “Quina pinta!” li diu l’Emili a un company; “La teva, la de tots. Zebres a l’Àrtic”, contesta l’altre (p.30). O quan, més endavant, es descriu un grup de presoners morts de fred: “Molts d’ells, com les abelles d’un buc quan eixamenen, s’apilotaven per donar-se escalfor uns als altres”.

“Un aplec de ressuscitats”

Crec que les millors pàgines del llibre, les que freguen l’excel·lència en tots els sentits, arriben al final, amb el relat de l’alliberament. La mirada d’Amat-Piniella és implacable. Renuncia al romanticisme o a l’intent de narrar el final de la guerra des d’un punt de vista èpic. El relat, potser precisament per això, és brillant. Els reclusos, morts de gana però excitats, omplen la plaça central del camp per rebre els nord-americans: “Hurra, hurra! Era el clamor d’un aplec de ressuscitats”. Ara bé, la guerra té dues cares, i una estona després “la plaça es descongestionà; i, com quan es retira l’aigua d’una rierada i deixa veure el fons, aparegueren cinc cadàvers horriblement mutilats damunt els respectius bassals de sang. La gent no se’ls mirava”.

I amb extrema lucidesa, Amat-Piniella incideix, al final del llibre, en una qüestió clau, la realitat i la manera que tenim de representar-la: “Imaginar-se la llibertat, no pas tal com és, amb desordres, malifetes i sang, sinó tal com l’evoca la veu encisadora del locutor, a milers de quilómetres de la realitat”.

Resulta sorprenent que Amat-Piniella no tingui un paper més destacat en l’imaginari col·lectiu català, però aquest ha estat un país farcit d’oblits. El cas de l’escriptor manresà no és pas excepcional. Va ser represaliat pel franquisme, i va caure en una espiral de silenci que va seguir després de la mort del dictador. Però almenys, s’està treballant per fer més visible la seva figura, i K. L. Reich es pot trobar sense massa problemes a les llibreries (per cert, el meu exemplar, comprat fa tres setmanes, és una edició de butxaca de Club Editor Jove editat l’any 2006! Set anys i encara no s’havia esgotat l’edició).

En una època en la que és tan fàcil citar el nazisme com a arma de desqualificació constant, en què el terme nazi s’ha banalitzant fins a límits intolerables, K. L. Reich segueix sent una obra imprescindible per recordar-nos l’autèntica condició del nazisme: violència extrema, crueltat inconcebible, intolerància absoluta, mort omnipresent. I per recordar-nos que l’home pot sobreviure fins i tot a la tenebra més absoluta.

Per cert, la web d’Amat-Piniella guarda un gran regal, l’àudio de l’entrevista que li va fer Montserrat Roig l’any 1973 mentre preparava Els catalans als camps nazis. Una hora i mitja d’entrevista impagable.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Disclaimer: Això no és una crítica i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s