“Res no és real”. Despertant de la becaina grossa.

Captura de pantalla 2015-04-28 a las 11.14.55

Obro la primera pàgina. Llegeixo el primer capítol, amb un cert recel. Llegeixo el segon. El tercer. I ja està. Suspensió de la incredulitat assolida en un temps rècord. Ja m’he submergit completament en un altre món. El món que ha bastit David Gálvez.

Retrocedim en el temps. Sóc a Laie, m’hi trobo el Yannick Garcia, i em fa parar atenció a Res no és real, el llibre de Males Herbes que ha escrit un andorrà. Unes setmanes després sóc a La Puça, la llibreria de referència a Andorra, amb el Marc @calreflex, parlant d’altres coses. Veig el característic color verd dels Males Herbes i  li pregunto al Marc pel David Gálvez. Ell obre el llibre per la pàgina de crèdits i m’ensenya qui l’ha corregit, mentre em pica l’ullet.

Són massa bons indicis. Tinc una cua de llibres pendents inacabable, però decideixo colar Res no és real per la via d’urgència.  No me’n penedeixo.

Res no és real em reconcilia amb l’experiència primordial, autèntica, de llegir una bona novel·la; una sensació que cada cop costa més de trobar i que quan s’ensopega no es pot comparar amb cap altra. Gálvez construeix un món complet, rodó, immersiu. A la seva manera, perfecte. Sí, hi ha notes de Huxley, Orwell o Bradbury. Però sí RNER s’agermana clarament amb alguna cosa, per dimensions i proposta, és amb algun dels millors capítols de The Twilight Zone.

Em fascinen els llibres que, fent un pas més enllà de les estructures simples, esdevenen artefactes narratius. Màquines literàries sense manual d’instruccions: el lector n’ha de deduir el funcionament per entendre la història. Res no és real entra en aquest camp. I no pas per l’estructura de la narració, que és cronològica, sinò pequè el lector té un paper decisiu per desxifrar allò que se’ns explica. D’aquesta manera, RNER esdevé un exemple perfecte de la teoria de l’iceberg de Hemingway. El que llegim és una part mínima de la història. La resta, l’elabora la nostra imaginació.

La prosa, calculada fins a l’extrem, constreta, planificada, està completament al servei de l’argument. De fet, les paraules, el seu us i la seva conservació són una part substancial de la història. Cada capítol està escrit amb lupa, amb l’economia i l’exactitud d’un poema. A RNER no hi ha ni una paraula de més.

DSC_0028

Maduixes tancades dins d’un tupper, a la cuina. Tot plegat té una llum estranya.

La lectura, doncs, és perillosament ràpida. Em freno, no vull acabar el llibre massa aviat. Rellegeixo. Retrocedeixo. Reflexiono. Compto dies. Em miro les pàgines que em falten per acabar. Ho deixo per demà. I quan acabo, com si acabés de despertar d’una becaina grossa, per consolar-me, menjo un plat de maduixes.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Disclaimer: Això no és una crítica i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s