Contra Sant Jordi

image1

Imatge: Telenotícies de TV3

Quan l’aplaudiment és unànime, resulta difícil restar amb els braços creuats, però de vegades no queda més remei que nedar a contra corrent. L’enamorament dels catalans amb la festa de Sant Jordi és complet i incondicional, però, com tothom sap, l’amor és cec i ha arribat el moment de treure’ns la bena dels ulls.

Sant Jordi és infumable.

Abans que m’ataquin els contextualitzadors, que quedi clar que el Sant Jordi dels barris i, en general, de tot Catalunya continua sent una festa humana i entranyable: és el nostre dia dels enamorats, el nostre dia del llibre. Però no parlem d’això. Parlem del moll de l’os. De la festa que volem vendre al món i a nosaltres mateixos. Parlem d’això que passa des d’inicis de segle al centre de Barcelona. Parlem de l’infern.

Intentaré passar de pressa pels inconvenients que tots coneixem. Anar a la Rambla de Catalunya és una idea d’insensats. La densitat humana és angoixant. Amb prou feines s’hi pot caminar i has d’anar amb compte que no et clavin una espiga a l’ull o que et trobis, sense saber com, a la parada d’un partit polític o dels testimonis de Jeovah. Costa accedir a les taules, i quan hi ets, hi ha com una inèrcia estressant que empeny els que volem aturar-nos i badar una mica. Les parades són l’imperi de la novetat i no hi busquis res més. Fa dos anys vaig fer el ridícul intentant trobar-hi “Dos taüts negres i dos de blancs”, un llibre recent, amb reedicions i una trajectòria notable. No el tenien enlloc.

“Sant Jordi és la festa de la literatura”

La meva tesi és que Sant Jordi és una festa industrial. És la festa dels llibres, i no la de la literatura. El sector editorial se l’ha apropiat de manera magistral. Entendre i acceptar aquesta veritat és el que m’ha permès digerir  fins ara aquesta celebració. Sant Jordi s’ha convertit en el terreny de les celebrities televisives, dels youtubers, dels polítics, dels tertulians, dels cuiners. El llibre està al servei del famós, és un canal més per monetizar la seva celebritat.

I què passa amb la literatura? Doncs que és, simplement, una part d’aquesta indústria. I sí, té una part de presència en la festa. Però és només això, una part.

Traslladem-nos, altre cop, al centre de Barcelona i examinem la posta en escena d’un punt de signatures. Els autors, exposats de manera lineal, fan pensar en les gallines d’una granja intensiva. O bé estan amagats rere cues inhumanes o bé (la majoria) seuen avorrits, mirant l’infinit, preguntant-se per què ningú no els porta un llibre per signar. La dualitat és desconcertant i la presència regular als mitjans de comunicació sembla marcar la línia entre els uns i els altres. Si un s’hi fixa una mica, va trobant-se autors de prestigi gairebé morts de fàstic. El cas de l’”escriptor-escriptor” en fora de joc està admirablement explicat cap al final d’una crònica d’Albert Forns per a La Vanguardia del 24 d’abril –que no aconsegueixo linkar– i que diu:

“He vist cues de gent empentant­se per aconseguir que els signessin un llibre de tapes que no us creuríeu, mentre que tres cadires més enllà, la grandíssima Siri Hustvedt es passava una hora sencera badallant.” 

Els programes de signatures són demencials. Només cal mirar el que proposava aquest any La Central perquè a un aficionat a la literatura li agafin els marejos propis del síndrome d’Stendhal. Acabes patint per què un dels autors menys coneguts no acabi engolit per la multitud i no el trobin mai més. Les estrelles tenen el dia tan atapeït que els deuen alimentar per via intravenosa. No entenc de quina pasta estan fets aquesta gent. Un no s’imagina a Kafka, Proust o Borges sotmetent-se a aquest règim infernal.

Per cert, les cues inacabables de signatures ens condueixen a la segona fal·làcia de la festa:

“Sant Jordi és el gran dia del contacte entre escriptors i lectors”

He sentit autors estrella repetir aquesta frase amb convicció romàntica, just abans de detallar en què consisteix aquest idílic “contacte”: una cua inacabable de compradors que apareixen amb el llibre sota el braç, esperant el trofeu de la signatura. Quan de temps se li pot dedicar a cadescú? Trenta segons? Un minut? Al marge de la paciència i l’amabilitat dels autors i de la tendresa de l’escena en general, és difícil imaginar-se que aquest “contacte” sigui res més que una cosa fugaç i superficial. Quines informacions crítiques i profitoses poden sorgir en un context com aquest?

A l’altre banda hi ha els escriptors que no formen part del selecte i capriciós grup de galàctics. Els arrossega aquesta inèrcia, altre cop marcada per la indústria, que dicta que tothom que hagi tret un llibre ha de dedicar el dia a signar. I si amb prou feines et ve a veure ningú? Els que tenen la mirada més lúcida aprofiten la jornada per fer el que hauria de fer qualsevol escriptor davant d’una realitat xocant: escriuen una crònica. Personalment, trobo que aquests textos són el el millor que han produït els últims Sant Jordi. En el meu olimp particular hi col·loco aquesta, gloriosa, d’Adrià Pujol.

El que no entenc són els escriptors desencantats o rondinaires, els que es queixen que ningú no els fa cas. Quin nivell d’innocència pot fer que t’equivoquis en la teva expectativa del dia de Sant Jordi? Cada autor té informació de la seva trajectòria, de les vendes del seus llibres, del seu tràfic en les xarxes socials. Com pot ser que encara hi hagi escriptors que se sorprenguin perquè poca gent els fa cas el dia de les superestrelles? Aplaudeixo mentre llegeixo el que li diu Albert Villaró a l’Andrés Luengo en aquesta crònica del Sant Jordi a Andorra la Vella: “és sempre, sempre, una cura d’humilitat per a l’escriptor”.

El contacte de veritat entre autors i lectors és constant i va més enllà de la signatura de Sant Jordi. Es troba a les presentacions i, sobre tot, els clubs de lectura que organitzen les biblioteques i les llibreries vocacionals, les Calders, No Llegiu, Impossible, Documenta, Altaïr i companyia. Aleshores sí que es pot seure a la vora de l’autor, se’l pot escoltar sense pressa i se’l pot interpel·lar. I si cal (tot i que no passa amb freqüència) se’l pot criticar.

Precisament, aquestes llibreries són les que s’estan rebelant a la seva manera davant l’esquema monolític de la festa. A través de la Calders m’assabento que hi ha hagut un #OffSantJordi a l’Antic Teatre, una celebració, aquesta sí, molt literàra i familiar. Fixeu-vos: cal buscar a l’Off Sant Jordi l’essència de Sant Jordi. És com quan Lucasfilm va fer l’edició especial de La guerra de les galàxies i va regalar, com a contingut extra, la pel·lícula sense els detestables efectes digitals: l’original s’havia convertit en un bonus track.

“El guanyador de Sant Jordi”

Però si una cosa m’ha empipat és haver sentit a diversos mitjans el concepte de “guanyador” de Sant Jordi, referint-se, és clar, al llibre que havia venut més exemplars. Aquesta idea és la que cristalitza les meves reserves respecte a la direcció en la que avança la festa.

Anem a pams: fer un rànquing dels llibres més venuts per Sant Jordi em sembla, des del punt de vista periodístic, completament llògic i correcte. A mi, la idea no m’enamora, però sóc periodista i si em dediquès a la cultura també ho faria. Cal mostrar les dades (perquè el periodisme és esclau de la novetat) i cal entrevistar els més venuts.

Em rebel·lo, però, contra la idea de “guanyador”. Des de quan això és un partit en el que guanya qui ven més llibres? Vaig escriure a twitter que la literatura no és una competició, i m’equivocava. Sí que ho pot ser, però les normes que hi regeixen són unes altres. En els concursos literaris sí que hi ha guanyadors. Els llibres guanyen Pullitzers, guanyen Goncourts, guanyen (ai, sí) premis Planeta. De la mateixa manera que les pel·lícules guanyen Oscars i Palmes d’Or i les sèries guanyen Emmys. Però des de quan la peli que ha fet més caixa o la sèrie més descarregada és la guanyadora de res?

Epíleg: La mà tallada, a Vinaixa

Per sort, aquest Sant Jordi tirànic només és una part d’una realitat que té molts punts de vista. Existeix encara el Sant Jordi màgic, el que vaig poder viure, per exemple, l’any passat.

Vam voler marxar de Barcelona. Érem a Vinaixa, a Les Garrigues: enmig d’un tapís polsegós d’oliveres i camps de cereals, quatre carrers fan pinya al voltant d’una església, entre la via del tren i l’N-240. Vaig llevar-me aviat, amb l’esperança remota de trobar una rosa. Vaig sortir de la casa que ens acollia i, deu metres enllà, davant de l’ajuntament, em vaig trobar un regal inesperat. Hi havia una parada de llibres! M’hi vaig acostar, descregut, esperant trobar-m’hi els títols més suats que arriben a les llibreries-papereries de tot arreu. Però em vaig quedar parat. Allà hi havia llibres-llibres. Literatura. Criteri. I entre les portades, emmarcat, el dibuix d’una mà tallada. La mà d’El principi de la saviesa, el conte de Pere Calders.

Durant uns segons vaig intentar entendre com era possible que a la improbable Vinaixa m’hi hagués trobat una parada de la barcelonina llibreria Calders. Era com si uns reis d’orient de la literatura haguessin decidit fer-me un regal el matí de Sant Jordi. La dona que comandava la parada em va resoldre el misteri: ella, que també gestionava la biblioteca municipal, era parenta d’Abel Cutillas, una de les ànimes de la llibreria. Un maleter ple de títols llaminers havia nodrit la taula. Exquisideses literàries al bell mig de Les Garrigues. Just l’any en què havíem fugit de Barcelona, un atzarós dard literari havia volgut clavar-se a la nostra porta. Com voleu, doncs, que no m’estimi Sant Jordi?

image3 (1)

La Calders, l’any passat, Vinaixa

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Un dia de fúria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s