“17 maneres de matar un home amb un tovalló” i les fronteres de la novel·la

(Disclaimer: Això no és una crítica. La crítica ha de contenir adscripció/descripció/prescripció. Això són només apunts de camp i idees disperses).

He de reconèixer que vaig començar a llegir 17 maneres de matar un home amb un tovalló (Òscar Andreu, Contra, 2013) amb certs prejudicis del tipus presentador-de-ràdio-famós-edita-un-llibre-just-abans-de-Sant-Jordi. La lectura de les primeres pàgines no em va ajudar massa a canviar d’opinió: un humorista mediàtic rep una trucada per fer de pregoner a la festa major de la seva ciutat. La secretària que el truca no sap pronunciar les neutres ni la g. Afortunadament, amb una dosi realment petita de paciència n’hi va haver prou. Quan es deixa enrere el Macguffin inicial, quan Andreu es desfà d’aquesta closca —que només serveix per dotar al llibre d’una aparença novel·lesca— és quan la història s’enlaira i es manté sòlida i potent fins a l’última línia de l’últim (excel·lent) capítol.

17 maneres és un llibre que val la pena. Andreu desplega una prosa fluida i directa, sense manies ni floritures. El que l’interessa és explicar-nos la història de la manera més eficaç possible. El gran encert del llibre, allò que el fa literari, és la seva extraordinària atenció als detalls. Perquè els detalls són el més important a l’hora d’explicar una història —ho sap tothom que hagi llegit el crític David Wood o que hagi vist Reservoir dogs—. A través dels detalls s’injecta vida a un escenari, i Andreu ho fa amb minuciositat i atenció. Els malnoms dels amics (el Pulga, el Cheto, el Telojuro), la roba dels personatges (xandalls de taktel, camises de fantasia) o la cultura al voltant de la Derbi Variant. De seguida, el món de Cal Tonet es fa visible al lector, amb els blocs de pisos superpoblats, les tardes d’estiu caloroses i soporíferes i l’olor de fregit dels bars. Un cop Andreu ens ha dibuixat el seu món, l’encanteri és complet.

L’estructura del llibre és senzilla. El fil conductor inicial és tan prim que acaba sent intranscendent. Els capítols, força breus, són històries gairebé autònomes, sense massa relació argumental entre elles, però amb un espai comú, el fascinant escenari de Cal Tonet. Per això, 17 maneres es pot entendre, més que com una novel·la, com un recull de contes que es troba a la frontera entre la narrativa de ficció i la crònica literària en primera persona. Ara bé, res d’això tindria sentit si el que s’explica no passés del terreny de l’anècdota o el gag. I això no és així. La gran majoria de capítols són històries de ple dret, contes realistes impregnats amb la comicitat descarnada (però no cruel) que atorga el fet de mirar els fets del passat des de la perspectiva del present.

Un dels grans reptes (i un dels grans triomfs) és el fet d’haver escrit aquest llibre en català. I ho és (un repte) perquè descriu un món en el que la llengua habitual i gairebé exclusiva és la castellana. Escriure aquest llibre en castellà hagués estat, probablement, més còmode. Un dels grans actius de 17 maneres és què, estant escrit en català, funciona d’una manera perfecta, retratant fil per randa un món majoritàriament castellanoparlant. L’autor escull una naturalitat que acaba resultant efectiva. Tots els diàlegs en castellà es reprodueixen en castellà i llestos. De vegades hi ha diàlegs en què un interlocutor parla en castellà i l’altre en català. De vegades hi ha personatges que diuen mitja frase en castellà i l’altra mitja en català. L’idioma, en aquest cas, ajuda a dibuixar els personatges, de la mateixa manera que en les cultures monolingües aquest dibuix s’aconsegueix a través de la invenció d’un idiolecte per a cadescú.

Per cert, me’n descuidava, 17 maneres no és un llibre còmic ni humorístic però és divertidíssim i una delícia de llegir.

A les entrevistes que li he sentit, Òscar Andreu explica que un gran percentatge del que apareix en el llibre és real. Aquest fet suposa un risc: que 17 maneres hagi estat un mer exercici de nostàlgia, una col·lecció de postals llaminera però que s’esgota en ella mateixa. Tan de bo no sigui així. El següent pas? Construir una trama i escenificar-la en un món tan potent com Cal Tonet.

Si voleu escoltar Òscar Andreu parlant del llibre i voleu riure una estona, aquest és el link de l’entrevista que li van fer al podcast de culte Café i Cigarro. (not related in any way)

Anuncis
Publicat dins de Disclaimer: Això no és una crítica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

“Una paradoja”

“Una paradoja de la escritura profesional es que los libros que se escriben únicamente para ganar dinero y/o elogios casi nunca serán lo bastante buenos para cosechar ninguna de ambas cosas”.

David Foster Wallace, El Rey Pálido, Debolsillo, 2013.

Publicat dins de Comprimits vitamínics | Deixa un comentari

David Foster Wallace i la clàssica lluita entre l’exhibicionisme i l’eficàcia en la prosa

foto (6)

A David Foster Wallace –dempeus– no li agradaven gens les entrevistes. Es posava tens i a la defensiva. La seva ment, hiperactiva i laberíntica, no es trobava gens còmoda en el marc d’una entrevista periodística convencional. Només en les converses més llargues, en les que es podia explicar amb l’extensió que va caracteritzar la seva prosa, es desprenia poc a poc de la malfiança i les pors i articulava un discurs realment profund. És el cas de l’entrevista que l’any 1993 li va fer Larry McCaffery per a la Review of contemporary fiction. La revista publicava el conegut assaig de DFW sobre la televisió (E unibus pluram) i el va completar amb una entrevista d’un nivell conceptual estratosfèric.

En un moment determinat, DFW (que és conegut per la seva prosa barroca, excessiva, desafiant) parla de la clàssica tensió entre exhibicionisme/contenció a l’hora d’escriure:

“…el verdadero objetivo de la televisión es gustar, ya que si te gusta lo que estás viendo, seguirás viéndolo. La televisión es absolutamente descarada al respecto; esa es su única raison. Me contendré cuando al imaginar chistes o intentar acrobacias advierta que nada de ello está verdaderamente al servicio de la historia, sino que sirve al propósito bastante más oscuro de decirle al lector “¡Eh! ¡Mírame! ¡Échale un vistazo a lo buen escritor que soy! ¡Quiero gustarte!

Ahora bien, hasta cierto punto no hay manera de escapar de ello totalmente, porque un autor necesita demostrar algun tipo de habilidad o mérito para que el lector confíe en él. Existe una relación extraña, delicada, como de “me fío de ti mientras no me jodas”, entre el lector y el escritor, mantenida por ambos. Pero también hay una línea imposible de ignorar entre demostrar aptitudes y cautivar para ganarse la confianza en pro de la historia frente al simple alarde.”

Conversaciones con David Foster Wallace, Pálido fuego, 2012.

Publicat dins de El bell malson d'escriure | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Serra/Forns. Les pors d’escriure.

“Què, com vas? Què fas últimament? Escrius alguna cosa? Aquesta situació sempre genera incomoditats, perquè sempre hi ha algú que escriu molt i la seva emoció i productivitat t’enerva i t’encén d’enveja, però en general ho resolem cordialment. Fonollosa una altra vegada: som amics, precisament, perquè ningú escriu gaire res, i sempre evitem valorar-nos els uns als altres, seguint una llei no escrita, que de fet és un pacte de no-agressió entre nosaltres. Pura supervivència. Entre nosaltres ens critiquem, però privadament: jo sé perfectament que no t’agrada el que jo faig, i tu saps perfectament que a mi no m’agrada el que fas tu, així que millor si evitem dir-nos-ho i ens concentrem en allò que ens uneix, les pors d’escriure.”

Albert Forns, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), Empúries, 2013.

Publicat dins de El bell malson d'escriure | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

New Post, clic. Llibreta de treball.

La sang comença a circular per les venes d’aquest bloc. És un despertar lent, però decidit. I ple de bons propòsits.

D’entrada, definim-ne la intenció.

No sé com funcionen els escriptors de debó, però jo treballo amb un complicat sistema de llibretes que, bàsicament, es divideix en dos conjunts: el narratiu i el no-narratiu. A les llibretes narratives hi escric a mà els textos que s’acabaran convertint en contes o textos més llargs. A les no-narratives hi ha tot de materials accessoris: idees d’arguments, recerques lèxiques, esquemes narratius i, sobre tot, apunts d’estil de les lectures que vaig fent. Els dos mons, el narratiu i el no-narratiu s’alimenten l’un a l’altre d’una manera vigorosa.

La meva idea és portar aquí alguns d’aquests materials no narratius, sobre tot per explicar-me’ls millor a mi mateix.

Publicat dins de El bell malson d'escriure | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Obligaciones del Estado

Obligaciones del Estado

En un establo de negro

acero y cristal,

un pura sangre desbocado.

Enloquecido.

Revienta paredes, devora billetes.

En las amplias avenidas

pisa huesos, tritura cráneos.

¿Y cuáles eran las obligaciones del Estado?

Publicat dins de Píndoles antiprosaiques | Deixa un comentari

El preu de la llibertat

Diluns vaig escoltar una tertúlia de la COPE i el que hi vaig sentir m’ha impulsat a escriure aquest post. Abans, però, una reflexió.

Fa uns mesos, El País publicava una excel·lent entrevista que li va fer l’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez al nord-americà Jonathan Franzen, autor de Llibertat.

Franzen deia una cosa que des de llavors no m’he pogut treure del cap:

“Una de las razones del título”, me dijo Franzen cuando le hablé del asunto, “es mi intento por recuperar una bella palabra de manos de los estúpidos y volverla a poner en manos de quienes pueden apreciar su complejidad y su belleza”.

La frase de Franzen és completament il·luminadora. En efecte, és trist veure com el concepte s’ha devaluat tant que gairebé ja no significa res. El procés va començar ara fa uns anys, i fa la impressió que els estrats més reaccionaris de la societat són els que més gràcia hi van veure. Davant de qualsevol debat, fos quin fos, s’hi col·locava al davant la bandera de la llibertat. Llei del tabac? Llibertat per fumar on vulgui. Toros? Llibertat per veure les curses de braus. L’educació a Catalunya? Llibertat perquè els meus fills els pugui escolaritzar en la llengua que a mi em sembli. Llibertat, en definitiva, per anul·lar tots els debats.

Aquest procés va arribar a un punt culminant quan la cadena COPE va adoptar la paraula en una de les últimes campanyes. “Somos libres”.

Ara sí: Dilluns vaig escoltar la tertúlia econòmica que cada vespre fan al programa La linterna de la COPE. El President Pujol ja ho preguntava, fa uns anys: per què l’escolteu, la COPE? Doncs jo l’escolto perquè s’ha de sentir totes les opinions, les que t’agraden i les que no, i perquè de tot se n’aprèn. Ara bé, el que no m’esperava és que un dels tertulians, el professor universitari Pedro Fraile, digués amb tota normalitat que “cuando hay una dictadura ligüística en Cataluña es ahora. En el franquismo fue anecdótico y pasajero”. El document el podeu escoltar en aquest podcast, als onze minuts i cinquanta segons (11’50”, si ho preferiu).

Sí que és veritat. Són lliures. Va costar molt conquerir el dret a la llibertat d’expressió i no hi hem de renunciar de cap manera. Que cadascú gestioni amb la seva consciència com l’utilitza. Si es vol fer servir per qualificar el que es viu a Catalunya amb el català de “dictadura”, endavant (curiosa dictadura, que permet que es difonguin aquestes opinions). Si es vol fer servir per descriure el que passava durant el franquisme d’anecdòtic i passatger, també, llum verda. La llibertat resulta que és això.

Tinc ganes de llegir Llibertat. Tinc ganes que la paraula torni a tenir un sentit. Tinc ganes que la prenguin de les mans dels que no saben apreciar la seva enorme bellesa i complexitat. Però m’he d’aguantar.

Aquest és el preu de la llibertat. Empassar-me la ràbia i fotre’m.

Publicat dins de Un dia de fúria | 2 comentaris